Activitats Paisatges desitjats

 

 

 

Audrey Lingstuyl

En el taller Futurs Migrants revisarem diverses tècniques per a la creació de ficcions especulatives, a través de les quals crearem relats ambientats a la ciutat de Barcelona en 2050. Col·lectivament imaginarem futurs possibles. I en ells explorarem les transformacions ocorregudes en la societat local i global després de la COVID-19, emfatitzant possibles reformes —legislatives, institucionals, culturals, socials...— entorn dels nacionalismes i la migració humana.

Audrey Lingstuyl és cofundadora i editora en Äther Studio. Escriu i investiga sobre fenòmens contemporanis vinculats a la pràctica del disseny, combinant teories del disseny amb aproximacions analítiques de la semiòtica. A més de treballar per a clients, desenvolupa projectes de recerca, art i educació de manera independent.

 

Enric Puig Punyet (comissari), Paula Bruna, Juan Antonio Cerezuela, Carlos Vásquez Méndez (artistes de l’exposició) 

 

Enric Puig Punyet és doctor en filosofia, escriptor i comissari. Actualment és director de La Escocesa, centre d'arts visuals de la xarxa de fàbriques de creació de l'Ajuntament de Barcelona, on dirigeix diversos grups de recerca sobre qüestions com la tecnologia, l'art i el cos. En 2019, va impulsar en aquest centre d'art un grup de recerca al costat de Bernard Stiegler i amb la col·laboració d'Ars Industrialis. Impulsor de Enter Fòrum, trobada internacional sobre les repercussions socials de l'ús d'internet en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, col·labora habitualment en diferents mitjans com El Periódico de Catalunya, La Maleta de Portbou o Le Monde Diplomatique. És autor, entre altres, dels llibres La cultura del ranking (Bellaterra, 2015), La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo (Arpa, 2016) i El dorado. Una historia crítica de internet (Clave intelectual, 2017). També és autor, amb Yves Charles Zarka, de La Tierra no nos pertenece. Repensar el territorio y la nación (NED ediciones, 2017). Acaba de publicar Los cuerpos rotos (Clave intelectual, 2020), un assaig sobre la digitalització de l'experiència després de la Covid-19.

 

Paula Bruna, Des de la seva perspectiva com a ambientòloga i artista, Paula treballa en narratives alternatives al Antropocè des de punts de vista no humans, mitjançant una combinació de ciència, ficció i art. És doctoranda del programa d'Estudis Avançats en Recerca Artística de la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre art i ecologia política. Comparteix la seva recerca en congressos, publicacions (BRAC, Ecologia Política), tallers (Hangar, La Escocesa, Centri del Carme de Cultura Contemporània, UAB…) i esdeveniments artístics i exposicions (Kunstraum Lakeside, CCCB i CA Farrera, entre altres).

 

Juan Antonio Cerezuela és artista visual i investigador. El seu treball es focalitza en aspectes que afecten a llenguatge i representabilitat, interessant-se especialment en la qüestió realizativa o performativa del llenguatge, en processos que apliquen el seu artifici i mecanicitat, i en matèries de visibilitat i invisibilitat. Com a investigador, ha escrit nombrosos articles en revistes especialitzades en arts visuals, i ha participat en diversos congressos de temàtiques afins a la seva pràctica artística. També ha col·laborat en diversos projectes R+D+I sobre pràctiques d'arts visuals com a membre del grup de recerca Laboratori de Creacions Intermèdia (Universitat Politècnica de València) i Els Usos de l'Art (Universitat de Saragossa). Com a artista, ha participat en diverses exposicions com Gramàtiques de la temporalitat (La Conservera, Múrcia), Getxoarte (Bilbao), Mostra d'Art Gas Natural Fenosa (Museu Mac, La Corunya), i la seva obra ha rebut recentment diversos reconeixements com el 1er premi a la XXXI Mostra d'Art Jove la Rioja (2015), el premi al Millor Artista en WEAREFAIR (2016), el 1r premi Art Emergent Sabadell (2017), o Menció d'Honor en Ashurst Emerging Art Prize (2018). 

 

Carlos Vásquez Méndez és artista i investigador. Els mitjans que utilitza són el cinema i la fotografia des d’una perspectiva documental i experimental establint constants correspondències entre la pràctica artística, les ciències socials, l’analògic i el digital. Els seus treballs s’han exhibit en diverses mostres i festivals. L’any 2016 la seva pel·lícula [Pewen]Araucaria va rebre el premi Joris Ivens/Centre National des Artes Plastiques (França). Llicenciat en Cinema, Màster Documental de Creació (IDEC/UPF) i Màster de Creació Artística Contemporània (UB), desenvolupa actualment la seva investigació doctoral sobre el gir documental en l’art contemporani a través del concepte de imágenes dialécticas (Beca CONICYT). Els seus temes d’interès són la reescriptura històrica, l’estratègia documental, les representacions del real en l’art, el registre foto-fílmic com a producció d’arxiu i les tècniques obsoletes com a discurs estètico-polític. La seva base és la ciutat de Barcelona i treballa freqüentment a Llatinoamèrica.

 

 

 

 

Tania Adam, Pilar Parcerisas, Isabel Valverde

 

Tania Adam és periodista i productora cultural. Fundadora i editora de Radio Àfrica Magazine, treballa com a presentadora a Radio Àfrica Betevé (91.0 FM) i col·labora als Matins de TV3, La Directa, Playgrounder, Africa is a Country i Ctxt, entre d’altres. Ha presentat el programa d’entrevistes Terrícoles a Betevé i African Bubblegum Music a Ràdio Primavera Sound. La seva feina se centra en l’anàlisi i el pensament que es genera al voltant de les diàspores negres al món, amb un èmfasi especial en les músiques africanes i les dones. També ha comissariat programes públics com «Microhistòries de la Diàspora. Experiències encarnades de la dispersió femenina» (La Virreina Centre de la Imatge, 2018-2019) o l’exposició «Making Africa» (CCCB / ICUB, 2016). Actualment investiga la possible descolonització dels futurs.

 

Pilar Parcerisas viu i treballa a Barcelona. Crítica d’art, assagista i escriptora. Cofundadora del diari Regió 7, ha publicat nombrosos textos sobre art en llibres i catàlegs, és comissària d’exposicions independent i ha escrit guions per al cinema. Ha publicat el llibre de memòria Equipatge de mà (1997) i un recull de poemes a Falç i estrelles (2020). Com assagista ha publicat en l’àmbit de la història de l’art Art & Co. La màquina de l’art (2003), Barcelona, Art-Zona (2007), Conceptualismo(s). Poéticos, políticos, periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’art (2007-2010), membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (2009-2019) i directora de l’Escola d’estiu Walter Benjamin de Portbou des del 2016. Presidenta de la Fundació Angelus Novus i de l’Associació Passatges de Cultura Contemporània.

 

Isabel Valverde és doctora en Història de l’Art i llicenciada en Literatura Francesa. Ha estudiat a Berlín, Nova York i Tolosa de Llenguadoc. Ha estat professora visitant al Deutsches Forum für Kunstgeschichte (París) i és membre del Comitè Científic de l’Institut National d’Histoire de l’Art (INHA) i de la seva revista Perspective. El 1995 es va incorporar al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, on és professora titular d’Història de l’Art des de 1999 i on també va participar en la creació de l’Institut Universitari de Cultura juntament amb Eugenio Trías, Rafael Argullol, Francisco Fernández-Buey, Antoni Marí i Jaume Vallcorba. Els seus àmbits de recerca i de docència se centren en la història social i la teoria de l’art modern, en les relacions entre art i política, i entre art i literatura, especialment a través de la crítica de l’art, punts sobre els quals té nombroses publicacions. En els últims anys ha dedicat la seva recerca a la idea de paisatge des d’un punt de vista interdisciplinari i teòric, organitzant diversos seminaris internacionals sobre Teoria i Paisatge conjuntament amb l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Ha col·laborat regularment en el suplement Cultura/s del diari La Vanguardia.

 

 

 

 

Llapispanc

 

Una passejada safari amb sabates per veure l'entorn de l’Arts Santa Mònica, i recollir objectes i trossos de residus, envasos i embolcalls, i material no identificat que trobarem pel voltant, fent gravació sonora de les passes. Una deriva pel voltant, amplificada, per, un cop tornats a la sala  del taller, caminar pel damunt d'aquests residus intentant fer el mínim de soroll.

 

L'obra de LLapispanc es compon de diverses estratègies per fer aflorar un corpus artístic que voldria fer-se coherent i compacte però que es diversifica en texts, missatges, correus electrònics, el blog, imatges, dibuixos, accions, accions participatives, accions musicals, vestigis i residus de les accions, vídeos, música, soroll i art sonor, instal·lació i força quantitat d'art efímer en constant auto consumició al voltant del taller-estudi a La Escocesa, que ha esdevingut com un abocador d'objectes i envasos. I dins el caos del seu refugi, s'hi troba l'essència d'un antiquari que emmagatzema cada un dels seus records i els atorga el do de la immortalitat; coherent i compacta.

 

 

Blanca Garcés Mascareñas, Nancy Garín, Open Arms 

 

Blanca Garcés es investigadora sènior de l’àrea de Migracions i coordinadora de recerca del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). Doctora cum laude en Ciències Socials per la Universitat d'Amsterdam i llicenciada en Història i Antropologia per la Universitat de Barcelona. Va rebre el premi a la millor tesi doctoral en sociologia defensada als Països Baixos al 2009 i 2010. Ha treballat sobre les polítiques d'immigració a Malàisia i Espanya, el policymaking de les polítiques d'integració des d'una perspectiva multinivell, els discursos polítics entorn de la immigració i, des d'una perspectiva comparada, també sobre immigració irregular. Entre 2010 i 2016 va ser investigadora postdoctoral Juan de la Cierva i professora convidada a la Universitat Pompeu Fabra. És professora associada al  Departament de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i membre de la xarxa europea IMISCOE. Actualment, treballa sobre les polítiques i els discursos sobre refugiats des d'una perspectiva europea comparada.

 

Nancy Garín és periodista, investigadora en art i curadora  independent vinculada al pensament crític, noves pedagogies, arxiu, memòria i decolonialisme. Ha estat membre del Grupo de Artistas Etcétera i La Internacional Errorista, així com del grup de recerca Península. Procesos coloniales y prácticas artísticas y curatoriales. Forma part de les plataformes de recerca i producció Equip re i Espectros de lo Urbano.

 

Open Arms. Som una organització no governamental i sense ànim de lucre amb una missió principal: protegir al mar a aquelles persones que intenten arribar a Europa fugint de conflictes bèl·lics, persecució o pobresa; i també informar i formar a terra per aconseguir que les persones que migren puguin prendre les seves decisions amb total llibertat i coneixement.
Ens dediquem a la vigilància i salvament de les embarcacions de persones que necessiten auxili al Mar Egeu i Mediterrani Central, a protegir la vida dels més vulnerables en l'emergència a terra, i a construir alternatives a la migració irregular en països com el Senegal per dotar de recursos a les persones a través de la informació i sensibilització comunitària. En paral·lel, seguim amb la denúncia de totes les injustícies que estàn passant i ningú s'adona.

 

 

Remedios Zafra

 

Afirmaba André Breton que la obra de arte solo tiene valor cuando “tiembla de reflejos del futuro”. También Walter Benjamin, advertía que los artistas son capaces de ver en las últimas creaciones “señales secretas” de los futuros que vienen. El arte sigue manteniendo el privilegio desacomplejado de moverse entre la fantasía y la especulación tolerándolos incluso, o justamente, cuando son contradictorios, y lo necesitamos.

En esta conferencia, Remedios Zafra se pregunta por cómo estos paisajes deseados son de futuro, pero también son de esta “época”, ¿qué ilustran los artistas desde la esperanza con la que vislumbran el futuro en el tiempo que viven y de sí mismos como agentes en conflicto y en tránsito? Para este abordaje transitará por este impulso de escapada movilizado por los lugares de donde venimos y los lugares que hoy vemos proyectados obsesivamente en las pantallas y en  un mundo hiperconectado.

 

Remedios Zafra es ensayista y escritora. Científica Titular en el Instituto de Filosofía del CSIC. Ha sido profesora de Arte, Cultura Digital y Estudios de Género en la Universidad de Sevilla y profesora tutora de Antropología Social en la UNED. Colabora en postgrados y seminarios en distintas universidades e instituciones, y orienta su trabajo de investigación al estudio crítico de la cultura contemporánea, el feminismo, la creación y las políticas de la identidad en las redes. Su trabajo ensayístico ha logrado importantes reconocimientos, entre ellos, el Premio Anagrama de Ensayo en 2017 por El Entusiasmo. Precariedad y Trabajo creativo en la era digital, obra que también obtuvo el Premio Estado Crítico ese mismo año.  En 2013 logró el Premio de las Letras El Público y el Premio Málaga de Ensayo por su libro (h)adas. Mujeres que crean, programan, prosumen, teclean. Anteriormente su obra ha sido reconocida con otros premios como el de Comunicación de la Associació de Dones Periodistes de Catalunya en 2010, el Premio de Ensayo Caja Madrid 2004, de Investigación de la Cátedra Leonor de Guzmán en 2001 y el Premio Nacional de Ensayo Carmen de Burgos en 2000. En 2014 obtuvo el Premio Meridiana de Cultura del Instituto Andaluz de la Mujer por su trayectoria profesional. Además de los mencionados, entre sus últimos libros publicados, Los que miran (2016), Ojos y capital (2015), Despacio (2012), Un cuarto propio conectado (2010) y Netianas (2005). Actualmente es miembro del patronato de la Real Academia de España en Roma.

 

Antonia Rossi i Roberto Contador

 

“La emisión radial opera sobre la invisibilidad y su reverso; la del auditor oculto que yace en una escucha indefinida, y el paisaje cuyos elementos se oyen pero no se ven.” (Antonia Rossi i Roberto Contador). Taller de collage on les participants descriuran amb paraules i imatges, en el format d'una postal, prenent com a punt de partida una seqüència de sons, un paisatge on prevalgui l'audible per sobre del visible.

 

Antonia Rossi s'ha exercit com a artista i realitzadora audiovisual des de 1999. Va dirigir quatre curtmetratges de ficció i tres documentals experimentals. En el 2002 s'integra al col·lectiu d'art O-inc realitzant en conjunt vídeos performance i diverses exposicions dins i fora del país. El projecte que ha vingut desenvolupant els últims anys, per mitjà del cinema d'experimentació i les arts plàstiques, s'entén com una recerca que treballa sobre les imatges, més particularment sobre la qualitat d'aquestes per a crear temps alternatius als proposats per la realitat comuna, així com divergències i trajectes imprevisibles. Per tant és necessari explicar que per cada treball que realitza sobre el temps, invariablement, tindrà com a conseqüència una reacció natural: la manifestació del que anomenem memòria, en termes tant de l'actualització de la percepció com de la seva funció d’arxiu. En la pràctica, per a dur a terme el seu treball, ha provat diferents formes de recerca, no només als llenguatges esmentats a dalt, si no, a més, a l'articulació de recursos que va repetint, com ho són, la recopilació, la intervenció i la recomposició d'arxius propis i estrangers: diaris de vida, fotografies, vídeos, dibuixos, sons, collages, els que constituiran el teixit imaginari que abastarà. 

 

Roberto Contador és escriptor. A més del seu projecte narratiu treballa com a dramaturg i guionista de cinema. Els textos dramàtics Clavo crudo a dos centavos i Lamedero, dirigides per Guillermo Ugalde, i l'acte escrit per a l'obra Elegía de Los Andes, de Constança Thumler, van ser estrenats en el Teatre de la Aurora i en el Centre Cultural Gabriela Mistral, a Santiago, Xile. El monòleg Reducida va ser seleccionat per a la XIV Muestra de Dramaturgia Nacional, i va ser dirigit per Heidrun Breier en una lectura dramatitzada en el centre cultural Matucana 100. Va col·laborar amb el director de teatre Alfredo Castro en l'escriptura de les seves adaptacions de Distinto, de Eugene O’Neill, i Un tranvía llamado Deseo, de Tennessee Williams. Ha col·laborat en diversos guions de llargmetratge entre els quals es comptena Taberna de los Descalzos (Fondo Audiovisual 2013), El Inquisidor, El Eco de Las Canciones i Una vez la noche. El 2017 és convidat, pel Laboratori Tres Ports del Festival de Cinema de Valdivia, a participar com a assessor de projectes de llargmetratge, experiència que repeteix el 2019, com a avaluador. Actualment es troba escrivint la col·lecció de relats breus tRuRl.

 

 

 

 

 

 

Daniel de la Barra

 

Desde el 2014, cerca de 40.000 personas han muerto en las rutas mediterráneas en el intento por llegar a una Europa culpable de la desestabilización social, política y extractiva de sus países de origen. Durante los meses de pandemia, el control migratorio europeo se ha intensificado. A través de Frontex, se han comprado drones militares de vigilancia Heron y financiado a las empresas israelíes XM Cyber y Sixgill por más de mil millones de euros de programas de “investigación” de la UE. Violan a diario los derechos humanos y son responsables de las muertes en las rutas mediterráneas, secuestros y asesinatos de activistas, etc.

La presente acción consiste en perforar los alambres fronterizos con la forma de silueta de un cadáver. De tal modo, las personas podrán acceder del otro lado solo moldeando su cuerpo para  poder atravesar después de morir.

 

Daniel De La Barra , Es mou entre la pintura, la instal·lació i la intervenció pública, centrant el seu treball en l'antropologia urbana, la memòria històrica i l'identitat de les societats dins de l'homogeneïtzació de l'espai públic i la imposició jeràrquica de poders de dominació en el marc del capitalisme colonial. Comença els seus estudis en 2012 l'Escola d'Art Contemporani Corrent Alterna (Lima,el Perú) fins a 2014 que es trasllada a Madrid a continuar els seus estudis de pintura. En 2017 és acceptat com a artista resident en La Escocesa Fabrica de creaciò (Barcelona), on roman fins al 2020. En aquest període participa en diversos projectes expositius  i intervencions com Pròxima Obertura en el Museu Castillo de Montjuïc o Esc-Out. Desviaments de l'art en l'esfera pùblica en Fabra i Coats Centre d'Art Contemporani. En 2018 és becat per a realitzar una residència en The Nerdrum School, a Suècia. Rep la Beca de Recerca i experimentació de La Escocesa els anys 2018 i 2019, el Premi de ART JOVE de Catalunya 2019 (Sala d’Art Jove), exposant a la Sala d’Art Jove i realitzant la performance en col·laboració amb el MACBA (Museu d’art Contemporani de Barcelona); rep el Premi IdeaBorn International Art Contest i és finalista del Premi de Pintura BBVA Ricard Camì (C. c. Terrassa). A Lima va anar finalista els últims anys tant del Premi Nacional d'Art Contemporani ICPNA, com del X Concurs Nacional de Pintura (MUCEN), exposant en El Museu Central de Lima i la Galeria Juan Pardo Hereen del C. C.Peruà Nord-americà.Va realitzar una residència en Piramidon Centri d’art Contemporani durant el  2019 i va fer diversos projecte com Searching for Paititi, (Espai SubSòl) per al Barcelona Gallery Weekend, Paisatges Desitjats (Escola d'Estiu Walter Benjamin, Port Bou) o Pasteres Carnival- Els viatges del Benestar per a Lluminària 04 (Madrid).En 2020 és seleccionat com a artista resident en Homesession (Barcelona) on desenvolupa el seu projecte Això no és un paisatge. Exposa Paisatges Desitjats en el Museu Arts Santa Mónica, és seleccionat en La Biennal d'Amposta (Catalunña, El Pati) i ve desenvolupant la seva pròxima exhibiciòn en El Born CCM (Habitant ruïnes).