invited

4a edició - 2024

2024

una visió incerta

Helena Civit

Les tablillas de cera van ser un suport estès per a l'escriptura durant tota l'antiguitat clàssica i l'Edat mitjana, fins i tot més esporàdicament fins a escassos segles enrere. Sobre una taula petita de fusta, o sovint dues d'elles unides en forma de díptic, s'estenia una fina capa de cera d'abelles, que podia estar pigmentada amb carbó. S'escrivia incidint sobre aquesta superfície mitjançant una eina punxant, l'estil, l'extrem posterior del qual solia estar aplanat per a poder esborrar els senyals i reutilitzar la tablilla. Així, la cera constituïa un mitjà tou, flexible, i portàtil, en el qual apuntar amb agilitat i tornar a esborrar, recollint successius pensaments i dades no destinades a la memòria mil·lenària.

Una visió incerta gravita entorn a aquesta superfície cérea, viscosa, vulnerable. L'abocament del líquid en làmines articula un mode de treball. Gradualment, la substància contenidora de signes desborda, deixa enrere el seu suport rígid i se sosté, a penes, a si mateixa.

Matèries enganxoses, que taquen, cobreixen, o impregnen: la cera d'abelles o el seu símil blanquinós, la cera de parafina, la goma aràbiga, la colofònia, el grafit, el betum, el carbonet; són en diferents genealogies vehicles de signe i de traç. Aquí, flueixen i solidifiquen i romanen sense rebre aquesta carrega significant. La inscripció que no es produeix tensiona la superfície muda només com a potència latent. El silenci és sostingut.

La tabula rasa, no obstant això, no emergeix com a tal – mes bé, la quietud revela murmuris lleus, sediment del temps, marques acumulades de processos successius. Apel·len a un acostament sensible, a una curiositat arqueològica, a l'escolta i al tacte.