Stasis

Projecte de recerca i experimentació 2020
Carolina Campos y Rafael Frazão

 

L'economia de l'atenció contemporània i la visió computacional ens donen una bona evidència del programa de visió que esdevindrà, un ull objectivant i esgotat, on el camp físic visible és exhausta i sempre molt menys atractiu que les pantalles, contenidor central de visibilitat dinàmica. Podem concebre aquest esquema de gestió de l'atenció com un problema d'edició del que és visible, una forma de modular l'atenció i la duració i situar el nostre moviment ocular precisament al centre del capital. Aquesta gestió condueix a la producció de dos tipus de visió: l'ull enfocat i el tubular, que està immers en un centre i és incapaç de veure contextos i relacions més vinculades a allò que el neoliberalisme anomena com a treball. I l'ull desencarnat i superficial, que completament desafectat, és impulsat per qualsevol trampa d'atenció, lligada a allò que el neoliberalisme anomena com a procrastinació. És en la diferència de potencial entre aquests dos tipus de visió on es forgen el control del moviment i la cinètica neoliberal. Des d'aquí ens preguntem, si la màquina que modula l'atenció és un problema d'edició i muntatge, com mostren les estructures algorítmiques de les xarxes socials que ens construeixen l'ordre de què veiem; per exemple, podríem intentar reeditar el que és visible, en una espècia d'atletisme, una desdomesticació de l'ull, per mantenir la seva astúcia?

Aquest projecte proposa desenvolupar una sèrie d'exercicis anomenats pràctiques de reedició del que és visible. Aquests exercicis, pensats a través de l'apropiació de les eines del cinema i de la performance, són activitats per rebre la percepció, a través d'experimentar l'activació d'una ciència especulativa de antisegrest de l'ull.

 

Exercici u _ hojas y agujero

Son objectes que guarden l'operació d'una imatge. Un aparell rudimentari de producció d'imaginabilitat i revisió de la frontalitat.

Un espai buit. Una bretxa, per ser ocupada pel que ja hi és. Un no fer actiu per intentar escapar de les ficcions fàl·liques lligades a allò "nou".

Aixecar alguna cosa a l'altura dels ulls, una obstrucció, una paret, una pantalla, negar aquesta pantalla, una antipantalla, una esquerda, que permeti que l'esdeveniment flueixi cap a la imatge.

Una màquina per mirar la mateixa visió. L'esquerda produeix una imatge insistent, distreta, quasi accidental. Sempre hi haurà una imatge en l'obertura, encara que sigui un tros de fusta, on es va col·locar la fulla, una part del cos que s'escapa, un retall del terra, una franja de cel, el que està davant. Qualsevol quasi-imatge és susceptible de ser reconsiderada com un mètode per pensar la mirada.

Un forat és també un túnel, una invitació, per on alguna cosa es desborda, flueix. Un alleujament.

El dispositiu de la fulla, al mateix moment que produeix una quasi-imatge, que només arriba fins a la vora de la seva duplicació, és també una post-imatge, com una fotografia ja feta però encara oberta. És a la vegada una cosa que comença i no acaba i és una cosa ja acabada en el qual l'inici és indefinit.

 

+info:

reediciondelovisible.hotglue.me
reediciondelovisible.hotglue.me/?agujero/