Paracronismos. Sombras proyectadas sobre el tiempo lineal

Projecte de recerca y experimentació 2019
Valentina Alvarado i Carlos Vásquez

Hi ha una lectura política de la història de la llum, una història que, així llegida, coincideix amb la progressiva colonització de l'atenció de qui està afectat pel centelleig. Dirigir l'atenció és conquerir el poder: el poder de la congregació social al voltant del foc, de dominació territorial a través del far, de captació de temps i bens del potencial addicate a la màquina escurabutxaques que crida insistentment des del fons d'un bar. El recurs fonamental de l'ésser humà —reitera Michel Serres— és la imitació de la natura i la construcció de marcs cultu(r)als a través d'aquesta imitació. A la llum, l'ésser humà emula a la cuca de llum i a l'ull monstruós que brilla a la foscor, exactament igual que en el teixir emula a l'aranya.

Com a sustrat d'imatge projectada, la llum mereix més literatura al respecte. La llanterna màgica va captivar a un petit Marcel Proust com avui Peppa Pig, posada en bucle al darrera d'una brillant pantalla de plasma, captiva a la visió infantil; exactament igual que el telèfon-pantalla, amb ressolució i transparència creixents, posseeix constantment al subjecte contemporani, evitant-li la sempre tediosa temptació d'haver-se d'enfrontar a les seves pròpies projeccions.
La funció unívoca de la llum projectada en un raig únic ha anat sempre unida a una certa forma de dominació. És àmpliament conegut com el cinema, en les seves diverses modalitats, es va desenvolupar portat per la voluntat de generar entorns correctius. La imatge en moviment, solució disciplinària del caos interpretatiu de Babel, arribava allà on el llenguatge natural no podia —referència obligada a Marc Ferro i el seu Cinéma et histoire. L'evolució socioeconòmica d'un cert cinema, doncs, pot llegir-se en paral·lel a l'evolució d'ideologies de tall fascista o altres que, tot i ser més benintencionades en aparença, s'instauren invariablement en el dogmatisme de la Veritat única: des de la més pura i notable propaganda fins a versions més subtils que es tornen sistèmiques, fonamentals.
Allà hi cobren especial interès les pel·lícules documentals en la seva accepció més forta, aquelles que pretenen documentar la realitat —i no la subjectivitat—, en molts casos per tal de convertir-la en material formatiu: documents indiscutibles (de barbàrie), posseidors de la Veritat irrevocable, projectat sense parar a escoles i difosos incansablement pels mitjans de comunicació fins a veure's convertits en la matèria primera de l'era digital, en un exercici constant d'autolegitimació.
Aquest és el material del que parteixen Valentina Alvarado i Carlos Vásquez amb el seu projecte "Paracronismes", dispositiu d'alteració visual i sonora de documents tancats, llestos per a la seva exhibició i la seva dimensió formativa, pensats per a la permanència d'un discurs intlterable. La deconstrucció i el reacoblatge de la imatge a temps real, la seva manipulació visible torna palpables els altres processos invisibilitzats de manipulació que reposaven originalment en el document tancat i inquebrantable. S'evidencia com mitjançant el control sobre la concatenació d'imatges fixes —que crea la il·lusió de la imatge-moviment— i sobre la seqüencialització de plans —que crea la il·lusió de la imatge temps, succesió causal que, en última instància, legitima el progrés— s'aconsegueix finalment el control de l'atenció del subjecte. "Paracronismes" és, en aquest sentit, un dispositiu tecnològic sempre en potència que des de i per la seva pròpia naturalesa experimental assenyala i despulla a un altre dispositiu tecnològic anàleg, esdevingut invisible per l'acceptació dogmàtica dels seus procediments. Posa en entredit l'acceptació tàcita, automàtica, dels diversos mecanismes cinètics que han passat a ser part de la nostra quotidianitat.
 

Text de Enric Puig Punyet)