Fàbrica oberta de creació analògica
Pere IV, 345 08020 Barcelona

Malvidentes

Projecte de recerca i experimentació 2019
Laura Arensburg


La meva proposta amb "Malvidentes" és reivindicar altres maneres de mirar, percebre de formes alternatives i variades. La reivindicació en aquestes condicions de la miopia és portada a l'extrem de la seva forma literal o física. La intenció és qüestionar l'episteme hegemònica per entendre que no hi ha una única i correcta manera de veure o percebre. Trobar, així, inspiració en les particularitats de cada visió personal que generi diversos tipus de coneixements, que a la vegada ens vinculen tant amb la forma de percepció, com al moment d'expressió d'aquesta experiència cognitiva.

Aquesta re-unió amb la pròpia forma de veure -que es considera "veure malament – implica reconèixer les nostres vulnerabilitats. Perquè això passi, em resulta important compartir-les perquè aquesta fragilitat se senti més suau, no ens fereixi i, a la vegada, que doni lloc a entaular vincles que possibilitin sensibilitats alternatives, coneixements situats i perspectives contradictòries des d'aquestes mirades.

En aquest sentit, la visió enfocada que s'ha imposat al règim ocularcentrista utilitza pròtesis per corregir a totes les mirades cap aquest enfocament hegemònic. Pensar la vista desenfocada obre l'espectre de possibilitats visuals a nivells infinits, perquè cada una hi veu diferent i també aquesta vista muta al llarg de la vida.

Les miopies vivim el desenfocament sense intenció, però també es pot provocar a través de mirar amb el cos en moviment, a través de l'augment del flux d'imatges al scrollear una pantalla, entretancant els ulls en un estai molt il·luminat, si posem el focus en un objecte o detall mentre prestem atenció a allò que està passant al seu voltant, que queda desenfocat com una visió perifèrica. Així, es generen lògiques que habiliten el dubte, l'error, com espais d'inspiració, imaginació, joc, acció en contraposició a la lògica determinista i feliç que ens proposa el sistema hegemònic.

En termes menys ambiciosos, la intenció és que les sessions Malvidentes siguin un moment per només estar, descobrir la nostra pròpia manera de veure, sense un objectiu productivista, trobar-nos amb nosaltres mateixes, amb l'entorn i amb alrtxs.

En l'àmbit teòric i ideològic, un altre dels propòsits d'aquest projecte té a veure amb visibilitzar qüestions que giren al voltant de la vista i la imatge que habitualment estan invisibilitzades al nostre règim escòpic. Un dels assumptes que em va cridar més l'atenció durant la investigació del ocularcentrisme – o el anti-ocularcentrisme, és que segueix molt instal·lada una concepció que divideix i jerarquitza els sentits. Cal considerar que el tacte pot ser més important que la vista és molt suggerent – pel que fa al canvi de paradigma – però manté aquest conflicte que és constitutiu del positivisme cartesià. Em resulta crucial abandonar la lògica de la competència que no és capaç de pensar els sentits com una xarxa interconnectada. Considero s'està començant a plantejar un canvi de cànon, però encara mantenim aquesta concepció que distingeix tant els sentiments entre si, com la percepció i en coneixement, és a dir, els sentiments i la ment. Trobo indicis de noves maneres de pensar-ho i inclús pot ser interessant que no hi hagi uniformitat al respecte. L'hegemonia és sobretot un relat que es presenta unívoc, quan als fets no utilitzem una única forma de veure, sinó diverses possibilitats de percepció.

Considero que s'està començant a plantejar un canvi de cànon, però encara mantenim la concepció que distingeix tant els sentits entre sí, com la percepció i el coneixement, és a dir, els sentits i la ment. Trobo indicis de noves maneres de pensar-lo i inclús pot ser interessant que no hi hagi uniformitat al respecte. L'hegemonia és sobretot un relat que es presenta unívoc, quan als fets no utilitzem una única forma de veure i sinó diverses possibilitats de percepció. Una altra de les qüestions que sorgeixen d'analitzar l'ocularcentrisme té a veure amb la idea de visió distant o perspectiva. Com si per poder veure "bé" fes falta estar lluny de l'objecte observat. Quan els propis microscopis o telescopis el que fan és acostar-nos a l'objectiu d'estudi. O fins i tot, si pensem en la miopia, quan una persona miop veu de prop, veu encara més detall que una persona amb visió "normal". Llavors, considero que és important pensar la distància en relació a l'objecte o ésser viu observat, sobretot per pensar des d'on mirarem. Cal tenir en compte aquest lloc, el seu context i per tant, el coneixement situat no només a nivell científic, sinó també a nivell artístic i fins i tot relacional.

Tal com exposa John Berger a l'inici de "Modos de ver", en termes de maduració es considera que el llenguatge ve immediatament després que la vista. Llavors, és a la combinació d'aquestes dues capacitats humanes que el nostre règim genera distància, divideix i jerarquitza. Des de fa un temps, penso en deixar d'anomenar "cos" al cos, perquè anomenar-lo és prendre distància de nosaltres mateixes. Pablo Maurette, a través de Michel Henry, diu que "la revelación primordial de que somos carne viva se da en la oscuridad más absoluta: somos, antes que nada, carne invisible. La vista precisa de distancia, y aquí no hay distancia, la vista precisa de representación, de imagen, y aquí no hay ningún tipo de aparecer pues todo es autoafectividad. (...) En la base de esta fenomenología de la carne está la convicción de que la vida no se conoce pensándola, sino en carne propia y de que, parafraseando el incendiario apotegma de la tesis 11 sobre Feuerbach, los filósofos no han hecho más que ver el mundo cuando de lo que se trata es de vivirlo.". Si la paraula és el que ve després de veure, llavors encara es genera més distancia d'allò que ha sigut anomenat en aquesta primera experiència reveladora a la foscor de l'autoafectivitat. També em sembla important entendre aquesta primera forma del fet de sentir, no necessàriament tàctil, sinó com una combinació tant de sentits com de capacitats cognitives que dona lloc a la consciència d'estar vives.

D'altra banda, pensar les varietats distanciades de veure per percebre, implica reconèixer el moviment possible en el coneixement a la vegada que la posició situada de cada mirada. Així podíem discutir la idea que conèixer és observar fixament o estudiar en profunditat, amb la idea que observar implica un moviment amb l'objectiu d'entrar al detall, com a mínim, implica un moviment focal. En aquest sentit, tant amb relació a la divisió entre sentits com a la "fixesa" de la mirada contemporània, Marina Garcés proposa que el problema no és la separació dels sentits, sinó la distància establerta entre la vista i la seva pròpia capacitat sensible, com si la vista fos equivalent al que és real, com s fos "la presència pura". La visió hegemònica ja no només és la distància amb un déu que ens observa des del cel, ni tampoc és solament perspectiva universal, ara ens paralitza i aïlla en éssers alienats davant les seves pantalles individuals. D'alguna manera, el que s'ha imposat des del positivisme, és una concepció que el que veiem és la veritat, sense tenir en compte el punt de vista. En aquest sentit, Derrida suggereix que veure el mal, posaria en dubte aquesta veritat.

L'últim eix que em va interessar treballar pel que fa a les formes possibles de la "malvidencia" és la visió perifèrica. M'interessa pensar aquesta forma d'observació en contraposició a la idea d'una visió central, que diposita la seva mirada només en el que té just davant seu, es genera tan una divisió en relació a l'entorn d'aquest objecte observat com la limitació de les possibilitats de percepció. La visió perifèrica està present sempre, encara que no tinguem consciència d'ella, la utilitzem quotidianament. És la que ens vincula tant a nosaltres com al que observem en primer pla amb el nostre entorn i la que ens permet anticipar-nos a alguna cosa que està començant a entrar al nostre camp visual. És per això que m'interessa reivindicar-la, posar el focus en ella sense enfocar- la fixament és una manera de visibilitzar formes de veure que habitualment no tenim en compte. Tal com indica Marina Garcés, "La visión periférica no es unavisión de conjunto. No es la visiónpanorámica. No sintetiza ni sobrevuela. Todo lo contrario: es la capacidad que tiene el ojo sensible para inscribir lo que ve en un campo de visión que excede el objetivo focalizado". A la vegada, és un espai on el focus tampoc és total, cosa que també dona lloc a aquesta varietat desenfocada que m'interessa reconèixer.

Si les anòmales- en termes de Santiago López Petit- o les persones trans- en termes de Paul B. Preat- són persones que van ser expulsades als marges del sistema pels aparells de control d'aquest mateix sistema, des d'allà es converteixen en punts de fuga pels quals s'escapa aquest control. Lxs malvidentes vam ser arrossegades a aquesta condició per un sistema de visió que no ens  acava d'expulsar per imposar-nos unes pròtesis que ens re-insereixen, però si ens les treien podem convertir-nos en punts de fuga des dels quals proposar noves poètiques borroses. Si per l'ús en alça de les pantalles, cada vegada som més persones les que veiem "malament", per què ens entestem en corregir cap a alguna cosa que només funciona per produir i reproduir un tipus de vida? Proposo aquestes imatges borroses per donar lloc a que les imatges oníriques que d'elles sorgeixin ens permetin crear altres formes de percepció, cognició, relació i inclús producció, és a dir, altres formes de vida.
 

Les trobades malvidentes.

Darrere la investigació vaig organitzar tres trobades en les quals poder activar aquestes formes no hegemòniques de la visió desenfocada, perifèrica, en moviment, situada i entrellaçada amb la resta de sentits: en principi amb gent que hi veu "desenfocadament" quan es treuen les pròtesis de correcció, a través de la combinació d'una intenció política amb el desig de relaxar la vista i inspirar-nos de manera compartida. A la tercera trobada vam convidar a gent que hi veiés "bé" sense necessitat de pròtesis i que juntament amb les participants de les dues sessions anteriors utilitzessin unes ulleres que vaig dissenyar per obstaculitzar la visió central i posar en evidència les possibilitats d'ella visió perifèrica. Si bé la intenció inicial del projecte estava relacionada amb el sentit de la vista, les propostes que vaig generar treballaven amb la visió amb a eix, però posaven en evidència l'inevitable ús dels altres sentits a la vegada, el que també va permetre derivar l'experiència cap a altres possibilitats sensorials.

Per la planificació de les sessions vaig considerar important que en la primera trobada entréssim en clima, que fos una iniciació perquè posteriorment ens sentíssim capaces de deixar volar la imaginació a partís de la nostra percepció. És per això que el primer exercici va ser una relaxació guiada que crearà una atmosfera en la qual cadascuna es connectarà amb la seva percepció sensorial a la vegada que prendrà consciència que totes estàvem travessant una experiència similar. La idea era començar tancant els ulls- sense pròtesis de correcció- per a percebre amb els altres sentits a la vegada que imaginéssim el nostre cos des de dins, en una perspectiva impossible en l'àmbit visual però que sí som capaces de construir físicament. Aquesta experiència també suposa com una reformulació d'aquesta autopercepció primària que citava Pablo Maurette més amunt.

A partir d'aquesta relaxació, es va crear un espai oníric amb llums baixes que habilitava el fet de transportar-nos a un alliberament de la imaginació on el que veiéssim pogués prendre formes estranyes a la vegada que poguéssim representar-lo cada vegada amb menys pudors. En paral·lel, les diverses activitats proposaven una progressiva interacció fins a expandir-nos a tot el grup. D'aquesta forma vam anar generant una confiança grupal on la vista era el que es posava en evidència com a sentit, però on utilitzàvem els altres sentits per a expressar el que percebíem a través del joc, de la paraula i del ball. Aquests exercicis tenien una doble funció: entrar en calor en la instància de "veure-hi malament" a la vegada que obrir un canal perquè la deformitat de la nostra mirada permetés formes estimulants.

D'aquesta manera, vam arribar a una instància de ball ritual que aquesta vegada anava des del grup, fins a una percepció individual que va anar derivant cap a on la nostra inspiració ens portava. En cadascuna de les sessions vam disposar de folis i retoladors perquè qui volgués, en qualsevol moment, pogués expressar el que necessités. A l'acabar, vaig oferir un berenar amb aliments saludables per a la vista, i vam menjar veient-hi malament, mentre compartíem les sensacions experimentades, records d'experiències de "veure-hi malament" i alguns conceptes teòrics vinculats s a les meves intencions.

En la segona sessió, ja havíem conformat un "grup de joc" - no podria anomenar-lo grup de treball ni d'estudi-. Per aprofitar la llum del dia, vam començar la trobada a l'aire lliure al pati de La Escocesa mentre hi "vèiem malament". Així, vam deformar arbres, xemeneies, núvols, finestres, etc. i vam permetre que es convertissin en altres imatges. Igual que la sessió anterior, la intenció posterior era generat que allò que veiéssim ens travessés per representar-lo amb el cos, i poder imitar aquestes formes, i les formes que els altres cossos prenien. Posteriorment, vam ingressar al meu taller, on vam projectar imatges per a Després compartir les diverses perspectives. Això va demostrar com cada una s'hi veia en funció de les seves experiències prèvies. Per exemple, davant d'una imatge de la pel·lícula "Teorema" de Pier Paolo Passolini on es veia un cos despullat en la base d'un volcà de cendres negres amb una mica de fum, una de les participants veia una platja d'aigua fosca amb espuma. Ella considerava que com que va créixer en una ciutat costanera veneçolana, el seu imaginari està limitat per aquesta procedència. Aquesta qüestió de com veiem en funció de la perspectiva que portem més o menys conscientment es posava encara més en evidència en el següent exercici, on les participants havíem d'escriure una pregunta que li farien a una "vident" que llavors les respondria amb un altre grup d'imatges projectades que suggerissin paraules. Així, la pregunta suggestionava la resposta, però també es posava en evidència com els oracles, en molts casos, ens ajuden a contestar segons els nostres propis coneixements que no som capaços de "veure" a simple vista, però quan deixem de banda aquesta lògica hegemònica, és quan ens desenfoquem. La següent activitat buscava donar lloc en forma gràfica -veient-hi malament- a expressar el que les vistes obtingudes en els diversos exercicis ens haguessin suggerit. En acabar aquesta activitat, vam dur a terme una relaxació guiada que ens va inspirar per llegir algunes cites de la investigació que vaig realitzar prèviament, menjar, conversar, i pensar juntes al voltant del que havíem travessat.

Per a la tercera trobada, vam convidar a gent que hi veiés "bé", és a dir, públic general i també gent que les participants de les trobades anteriors volguessin convidar. Durant aquesta trobada vam treballar amb la visió perifèrica. Les participants de les trobades anteriors van escollir continuar treballant sense correcció I sumar-hi l'experiència de la perifèria. Vam començar el taller amb una relaxació que incloïa un relat fantasiós que vaig escriure a partir de l'experiència de les sessions anteriors. Una vegada més, aquesta relaxació buscava entrar en un clima de percepció enrarida -sobretot per a la gent que no coneix l'experiència de veure-hi diferent quotidianament quan es treuen les ulleres o les lentilles- i també crear una confiança grupal per a les següents activitats. Posteriorment, vam generar jocs que posessin en acció la visió perifèrica en circumstàncies on habitualment la fem servir sense prendre consciència d'ella i en altres situacions que modifiquessin la manera que solem realitzar certes accions. Per acabar, també vam dur a terme un berenar amb xerrada que va permetre pensar i discutir sobre les qüestions investigades a la vegada que fer una espècie de repàs de tota l'experiència.

Fàbrica oberta de creació analògica
Pere IV, 345 08020 Barcelona