Gray Ridges, Sounds of Feeling

Projecte d'investigació i experimentació 2018
Guillermo Moreno

És pertinent preguntar-se avui perquè el cristianisme, al moment en el qual es va assentar com a civilització, és a dir, quan va sorgir com una única veritat fonamental amb la qual marcar el rumb de la història següent, es va afanyar a desacreditar als alquimistes i a convertir-los en xarlatans als ulls dels crítics posteriors. És pertinent perquè l'alquímia, que emana d'inquietuds universals que arranquen a l'Edat del Ferro, va adquirir el seu punt àlgid com a resposta uniforme a un moment de crisi de civilització que va generar un clima de sincretisme semblant al procés de secularització que recorre avui el món: va gestar el seu corpus fonamental d'una barreja d'antics misteris, neopitagorisme, neoorfisme, astrologia, savieses orientals revelades, gnocisme, etc., en una època caracteritzada per crisis, sobreinformació i recels. Els primers indicis d'alquímia neixen d'una actitud universal de reverència cap a la cosa mineral i, en general, cap a la natura. Emergeixen del respecte sagrat cap a mi objecte estrany que no pertany a l'univers familiar d'allò orgànic, que s'inscriu en l'altra temporalitat i que per tant, s'erigeix com un símbol de la transcendència. Va ser la mateixa admiració que va portar després als romàntics a caracteritzar el paisatge natural de sublim i a obstinar-se a reproduir-lo mitjançant l'art. I és encara la mateixa admiració que serveix de primer motor a la pràctica artística de Guillermo Moreno. Els seus viatges en solitari a diverses serralades el porten enfrontar-se íntimament a alguna cosa que el transcendeix: formacions rocoses que, per aconseguir el seu estat particular, han hagut d'inscriure's en una temporalitat que no ens és pròpia, un temps de centenars o milers de segles. El romanticisme, en un continu intent de tornar comunicable la impressió de transcendència que inunda l'artista, va insistir a representar el paisatge natural, delimitar-lo, domesticar-lo i exhibir-lo en un entorn controlat, una solució que no deixava de ser problemàtica -ja llavors, va apuntar Kant, perquè mai va estar resolta la traducció de la universalitat del fet sublim a la subjectivitat de la cosa bella; i més encara després, amb la crisi i la ulterior caiguda definitiva del paradigma de la mimesi. El projecte Gray Ridges, Sounds of Feeling (Mild Synesthesia) proposa una nova forma de traducció de l'aprehensió originària de la transcendència a un estat comunicable, una nova forma que és en realitat ancestral perquè reivindica la transmutació metafòrica en lloc de la mimesi. El seu títol i subtítol no deixa lloc al dubte: el color es barreja amb el contorn de l'objecte, el so amb el sentiment en un vaivé sinestèsic de contínues transformacions. Aquest és precisament el moviment que allunya l'artista dels romàntics i els aproxima a la pràctica de l'alquímia.

L'alquímia tracta de la transmutació, és a dir, de forçar la transformació dels estats de la matèria per portar-la a escala humana. Tracta d'una comprensió profunda de les lleis de la natura i, en última instància, del temps. Tracta, al final, d'alguna cosa molt més interna del que a primera vista podria semblar: la fusió d'un mateix amb el món.

Un dels seus axiomes fonamentals va ser anunciar per Maria la Profetessa, fundadora alexandrina de l'era més fèrtil de l'alquímia entre els segles I i III, i inventora de diverses pràctiques químiques que, com el bany Maria, segueixen utilitzant-se regularment. Ella va anunciar que "l'u es converteix en dos; el dos en tres; i del tercer surt l'u com a quart".

En termes psicoevolutius, quan es dona l'estadi lacanià del mirall en el qual el nen percep el seu propi reflex per primera vegada, l'objecte ascendeix del subjecte i sorgeix la dualitat. Però immediatament sorgeix també l'evidència que la pròpia escissió requereix un mitjà: el mirall, el llenguatge, elements terciaris que possibiliten precisament una comunicació fluida entre dos modes assentats en dos plans diferenciats, aïllats, excloents. L'última transformació cap al quart, pas que el cristianisme va fer desaparèixer quan es va aferrar dogmàticament al principi trinitari, no era altra que la integració de la diferència, la reunió entre l'objecte i el subjecte amb la qual aconseguir de nou la unitat després d'una escissió que ja s'havia realitzat: l'harmonia mundi, harmonia amb el món.

Aquest potser és el procés de transformació més clar amb el qual pot definir-se l'alquímia, l'axioma que demostra definitivament que en les seves intencions la transmutació de la matèria no era més que una obra a través de la qual l'alquimista pretenia transformar-se a si mateix en relació amb el món. Quan manifesta la cosa sagrada i incorpora el fet transcendent a un objecte mundà, depositari a la vegada de la termodinàmica i de l'eternitat, l'alquimista executa una ruptura de nivell després d'una altra. Guillermo Moreno executa contínues ruptures de nivell amb la seva afable sinestèsia: la impressió originària de la cosa sublim, en aquests viatges pretesament solitaris, es transmuta en imatge i fotografia. I aquesta, una vegada tornada a l'estudi, es barreja amb el so per generar una imatge pictòrica que ja poc té a veure amb l'original, però que permet a l'artista creuar una altra temporalitat per una posterior transmutació que generarà de nou sons, i llum finalment, com al principi. Però llavors ja no es tractarà d'una llum sublim per ser vista en una relació solitària dual, del subjecte amb el món, sinó per traslladar a la comunitat la impressió originaria, incomunicable si no és a través de contínues mutacions.

Mircea Eliade va escriure que, per promoure els recursos necessaris per a les ambicions de la Revolució Industrial, la tècnica havia de secularitzar-se. "Per primera vegada a la Història l'home va assumir la duríssima feina de fer les coses millor i més de pressa que la Natura sense disposar de la dimensió litúrgica que en altres societats cap a la feina suportable. I és en la feina definitivament secularitzada, en la feina en estat pur, mesurada en hores i unitats d'energia, on l'home experimenta i sent més implacablement la duració temporal, la seva lentitud, i el seu pes. [...] L'home de les societats modernes ha adoptat, en el sentit literal del terme, el paper del Temps". Cal posar atenció en les transmutacions de Gray Ridges, Sounds of Feeling, a les seves ruptures de nivell des de la gestació a l'exhibició col·lectiva, perquè suposen una reflexió implícita sobre com la tècnica assumeix la temporalitat pròpia de la Natura i l'accelera. Quan es tornen evidents els mateixos processos de transformació, Guillermo Moreno retorna a la feina el seu caràcter litúrgic i crea un nexe, en el qual la transmutació es torna metàfora, entre el fet sublim i el que és bell, una mena de gest de complicitat i revés al Romanticisme i al seu pas, sempre problemàtic, de la subjectivitat a la intersubjectivitat.