Aquesta entrevista es va realitzar presencialment el 16 de setembre de 2020 i forma part de la recerca Morir Guay. Veus i relats per a no tenir por becada per La Escocesa. Morir guay és una recerca a quatre veus, diversa quant a llenguatges i perspectives crítiques, entorn dels discursos imperants sobre la mort i l'obsolescència dels cossos -cossos vells, que ja no són útils. La meva part de la recerca especula amb la idea que podem plantejar maneres més amables, conscients i solidaris de relacionar-nos amb la mort i la deterioració del cos.
Eva Lamote de Grignon ha estat part de la junta directiva de l'associació Dret a Morir Dignament, és doctora en medicina, té un màster en teràpia de conducta, ha treballat com a assessora tècnica en el departament de Sanitat del Govern d'Aragó, i és membre del comitè d'Ètica Assistencial de Saragossa. Ja està jubilada però continua activa fent classes d'Educació Sexual en Instituts, estudiant filosofia en la universitat i dibuixant *comics.
A més de tot això Eva és la meva mare.
Una vegada, jo tindria uns 7 o 8 anys, li vaig comunicar una cosa molt important: que si ella es moria jo l'enterraria en una fossa comuna. En aquest moment vaig sentir que la meva mare no va entendre el que li vaig voler dir. Ella em diu que sí que em va entendre però que encara així, curiosament, li va doldre. Jo estava en aquesta edat en la qual et preguntes sobre la mort i penses que si investigues prou pots arribar a entendre el seu significat. El que vaig arribar a comprendre, després d'interrogar als meus pares ateus militants sobre enterraments, autòpsies, zombis, vampirs, cementiris i fosses comunes, és que un cadàver no és res. Que la mort era res. I la millor manera que vaig trobar de demostrar-li a la meva mare que a la fi havia entès el seu missatge va ser dir-li que podia estar tranquil·la, que jo no anava a gastar ni un cèntim en ritus i taüts i que el seu cadàver es podriria en una fossa comuna. En aquesta entrevista continuo la conversa sobre la mort i parlo amb ella de les nostres pitjors pors: sofrir una mort indigna, quedar-nos sense les persones que més estimem, perdre la capacitat per a decidir sobre les nostres vides.
Parleu amb els vostres sers estimats sobre la mort, parleu sense por i sense embuts. Parlar de la mort és un acte d'amor profund, i així se sent.
* L'entrevista original és en català, que és la meva llengua materna.
Clara: ¿ho fem en catalá o en castellá?
Eva: Se'm faria raro parlar amb tu en castellà, fem-la en català.
Clara: Vale, pues ho fem en tortosí. Si vols per a començar explica’m que és la associació Derecho a Morir Dignamente (DMD) i quina és la teva implicació.
Eva: No et sabria dir quants anys fa que sóc sòcia pero molts, la major part de la gent per lo que jo he vist es fa de la associació perque ha perdut a algú d'una manera molt dolorosa o tràgica. En el meu cas no és així perquè em vaig fer sòcia molt abans de les pèrdues personals. A mi sempre m'ha paregut que el dret a morir com tu vulgues és una cosa indiscutible, i des de que era ben petita he tingut aquesta consciència de la mort. Penso que ja que no podem triar néixer on, quan i com vulguem, al menys la mort hem de poder decidir-la. I no entenc perquè hi ha tant d'interés per part de les institucions polítiques i religioses d'impedir que la gent es morigue quan vulgui i com vulgui. Jo em vaig fer sòcia de DMD en quan vaig saber que existía. Et diria que al començament era semi clandestina perquè bàsicament es dedicava a ajudar a morir a la gent quan encara no hi havia els paliatius, estem parlant dels anys 80. La gent amb malalties com lo càncer es moria amb molt de patiment perquè els paliatius encara no estaven implantats i els sanitaris no podien fer res, ni se'ls ocurría administrar morfina, sempre ha hagut molta prevenció a l'hora de administrar morfina. Llavors DMD d'una manera semiclandestina ajudava en casos molt concrets perquè claro es jugaven lo tipo. Jo em vaig apuntar com a sòcia de carnet, i quan vaig arribar a Saragossa, ja molt endavant, quan lo iaio es va posar malament i volia que l'ajudessin, em vaig implicar més directament. El que passa és que en aquells moments era una cosa més teorica que practica, t'orientaven legalment, t'ajudaven a fer el "testamento vital" et proporcionaven advocats etc. pero lo de proporcionar-te la medicaciò letal era una cosa pràcticament impossible. Llavors quan em vaig implicar més a Saragossa em van fer de la junta directiva i vaig estar quatre o cinc anys, i la veritat és que en aquella època era molt difícil per totes les traves legals, per això la labor principal era informativa. Un dels problemes que hi havia identificats és que la gent en general no sabia que tenia dret a demanar un Testament Vital on tu fas explícit que no vols que t'allarguen la vida, no que t'ajuden a suicidar que això segueix sent delicte -encara que ara hi ha al parlament una proposta de llei per la eutanasia que s'ha de votar d'aquí poc-. Però sobretot al tasca de DMD era donar informació legal i difundir aquest testament vital que et dóna uns drets.
Clara: Per que és tan important fer el testament vital?
Eva: És molt important perquè si tu per exemple ingresses a un hospital en coma i ningú sap com vols morir, els metges faran tot per allargar-te artificialment la vida, l’objectiu és conservar-te la vida com sigui, entubar-te, respiració artificial etc. Encara que la qualitat de vida que tu tindràs si et resuciten serà pésima, tot i així, ells tenen l'obligació de intentar revivir-te. És important que la gent això ho sapigue, que si no ho deixes per escrit decideixen per tu i pot ser decidiran coses que tu no hauries volgut. Per que després está també la familia, si la familia decideix que t'han de allargar la vida artifialment, el que conta si no has deixat testament vital es el que digui la familia. Si vols decidir per tu, fes lo testament vital.
Clara: I llavors a DMD no et diuen com aconseguir la medicació per a suicidar-te?
Eva: En ocasions molt puntuals vam donar adreces a persones que ho necessitaven. Avui per avui si et vols suicidar amb mediació es molt dificil, t'has de prendre moltes pastilles, no és molt eficient, et pot fallar ia sobre la informació és confusa.
Clara: I perquè creus que és tan difícil això de aconseguir un medicament que et garanteixi una mort fàcil?
Eva: Perquè com ajudar al suïcidi és delicte i els que tenen accés son metges que han fet lo juramento hipocrático, hi ha molts que per principis es neguen i d'altres que es neguen perquè les conseqüències poden ser molt dures, inclús la presó.
Clara: Ja, pero i com és que no hi ha un mercat negre?
Eva: Si,que en hi ha. A Internet es pot aconseguir, pero igualment la policia està molt damunt d'això. Hi ha un moviment de gent que per reivindicar-ho es graven en video. El suïcidi mitjançant fàrmacs es diu autolisis, i ho fan públic per reivindicar aquest dret, pero llavors la policia va a saco a rastrejar-ho. Per exemple no sé si te'n recordes del cas del Dr. Luis Montes que va ser un defensor de la sanitat pública i del dret a la mort digna, i va ser objecte d'una persecució dels Governs del PP madrileny, que el van acusar de ser el responsable de les morts de centenars de pacients a causa de les sedacions practicades pel seu equip a l'hospital de Leganés, quan l'únic que feien era sedar-los per evitar.los hi el patiment. La Justícia al final el va absoldre, però el mal ja estava fet. I es que es una cosa que encara està molt, molt perseguida, hi ha l'article 143 del codi penal que prohibeix expressament l'ajuda, i hasta la inducció, es tremendo. El que ha fet molt bé DMD en aquest sentit son manifestacions, articles, i difusió per mobilitzar a l'opinió pública. I de fet hi han enquestes que diuen que un 84 per cent de la població està a favor de l'eutanàsia.
Clara: Pero a altres països ja és legal no?
Eva: Sí. curiosament, a Bélgica que és un país supercatòlic está aprovada l'eutanàsia i el suïcidi assistit hasta per als menors. I fixa't tu la hipocresía que el dia que es va votar, com Belgica és una monarquia catolica el rei va abdicar 24 hores per a no fer-se’n responsable. També es legal a Holanda, a Colombia, a Canadá, a alguns estats d'Amèrica del Nord.
Clara: Jo em pregunto, si aproves l'accés a un fàrmac per suïcidar-se quines serien conseqüències? Tenint en compte que ens dirigim cap a un futur amb una bretxa socioeconómica cada cop més gran, si hi ha una població molt envellida que no es pot mantenir, l’accès al suïcidi, no provocaría que les persones que no poden tindre una vida digna, les persones grans sense pensions ni recursos econòmics, serien les que opten per aquesta sortida? sería un futur molt distópic, però plasuible, ja que per interessos econòmics això seria una manera fàcil d’acabar en les capes considerades pel sistema “inútils”, dir-los: aquí teniu una sortida a la vostra vida miserable. Gent vella, pobra, malalta, no productiva. El que vull dir, resumint, és que si es democratitzes l'accés a farmacs per suïcidar-se segurament la gent que es suicidaria serien els pobres i no els rics, no?
Eva: Sí, totalment, i és que este es lo gran debat que no s'està reflexionant, el debat que ha hagut fins ara és purament ideològic, en termes del valor de la vida en abstracte. Si la vida es sagrada o no, de la manera que ho defensa la Iglesia. Però en canvi debatir en aquests termes no es fa, que suposa obrir la porta a que el sucidï no sigue una opció deliberda si no forçada per les condicions de pobresa i de injusticia social. D’això no es parla. Per això si es fan lleis d'aquest tipus s’han de posar moltes salvaguardes, per a que no sigui això: no et paguem la pensió pero et donem un passaport a l'eternitat. Que es una mica com la película de Soylant Green.
Clara: A la associacio DMD que s'entén per una "mort digna"?
Eva: no hi ha una definició estàndard. Per a cada persona será diferent, una mort digna és la mort que tu vols, hi haura gent que pensará que una mort digna es patir molt per oferir els seus patiments a Deu i en canvi hi haurà gent que vol una mort abans de ser una càrrega per als demés. Inclus lo concepte de dignitat també és molt subjectiu i canvia. Tinc una l'article que podeu penjar a la web del vostre projecte, que precisament parla sobre l’estat de la qüestió de qué és la mort digna.
Clara: I per a tú que sería la mort digna?
Eva: És que jo més que en termes de mort digna penso en mort escollida. A mi m'agradaria, com deia el iaio, tindre un botonet al melic que em desconectes de la vida i poder apretar-lo quan jo vulgues, quan digues, bueno ja he viscut prou, me'n vaig de la festa abans de que la cosa es posi tèrbola. Però jo sé que això no passarà perque conforme passen los anys et vas enganxant més a la vida i també li demanes menos a la vida, ho veig en la gent gran que hi ha al meu voltant. Pues que un dia et diuen que has de portar bolquers, pues venga, saps.
Clara: Però això no és algo dolent, les nostres prioritats canvien al llarg de la vida i lo que li demanes a la vida quan tens vint anys tampoc és lo mateix que li demanes quan en tens quaranta. I a part, això que dius del botonet, tu no creus que realment quan un està cansat de viure, es mor?
Eva: m'agradaria pensar-ho però és que així com la vida és injusta, la mort és també injusta. I pensem en la mort com una cosa abstracta però és que hi ha molts tipus de mort. Per exemple dos casos molt extrems: una noia jove assassinada i un home vell que es mor plàcidament. ¿que tenen a veure aquestes dos morts? res absolutament, la noia tenia tota la vida per davant i pot ser a sobre el vell ha segut una mala persona, i doncs és que és molt injusta la mort. Es horrible pensar que hi han tants de tipus de mort i que cadascú no tingue la que es mereix.
Clara: ¿Però no creus que hi ha alguna manera de reconciliar-se en la mort? Si la veiem com part de la vida. Com seria amigar-se en la mort? Estic llegint molt sobre la mort i la conclusió es que hem de incorpora-la a la vida. Entendre que sense mort no hi hauria vida, i que valorem la vida gràcies a que existeix la mort.
Eva: Sí, aixó es aixi. Jo penso cada dia en la mort, en la meva mort.
Clara: Bueno, es un dels consells dels budistes.
Eva: Sí, pero no penso en la mort per gaudir més de la vida, si no que faig un desig i penso: tant de bo em puge morir com jo vull. I después penso, quina mort m'esperarà? perquè a mi lo que hi hagi després de la mort en principi no em preocupa massa. Però sí em preocupa lo que hi ha just abans, el patiment, la manera de morir.
Clara: i este pensament, l’has tingut sempre present?
Eva: No, es algo que penses a mida que el teu futur s'acurça. Jo ja hi ha coses que sé que no podré fer mai. I penses en la temor de perdre la autonomía, en la decadencia. Hi ha un moment a la vida que el canvi significa decadència, que ja no vas a millor si no a pitjor i és aleshores quan et comences a fer aquest tipus de reflexions. Un altra cosa que em fa temor es que conforme et vas fent vell et vas allargant el plaç ara una miqueta mes, una miqueta mes..
Clara: Bueno però això és com quan als vint penses que els de 30 son vells i arribes als 30 i penses que els vells son els de 40. Que mes dona, si en realitat es que estem canviant tot lo rato, que mes dona el que pense el teu jo del passat si el que conta es el moment present.
Eva: Ja però jo veig al meu jo del futur. I no em veig amb 90 anys, chocha, dient: una miqueta mes..
Clara: Però pot ser és justament aquesta decadència el que ens ajuda a preparar-nos per la mort. I forma part del aprenentatge de desapegar-te del món material.
Eva: Sí, però jo no només et parlo de la part física, està clar que la relació amb el cos canvia però, quan la decadència és també cognitiva, parlo de demència, alzheimer, no hi ha molt a fer… Si a mi em diguessin al cul del món hi ha un gurú que t'ajudarà a desapegar-te de la vida a aceptar la mort i inclús a morir-te com tu vols, men anava cap allà però ara mateix.. Però es que no crec que això sigui possible.
Clara: Si hi ha algo així és al budisme, no?
Eva: no ho sé, el cas és que natros no som budistes i que hem crescut a una cultura i una societat on no hi ha una pedagogia de la mort. A mi el que em fa temo no es la mort si no la manera de morir. M'inquieta.
Clara: Quina seria la mort ideal per tú?
Eva: Morir-te dormint. Un altra mort que també em sembla molt ideal és rodejada dels teu i que et donen algo i et mors quan vols i acompanyat. Quan era petita m'en recordo que hi havia una revista que fea el cuestionario Marcel Proust, i una de les preguntes era: ¿como te gustaría morir? I jo vaig contestar: de una muerte rápida, violenta e indolora. I la meva mort favorita després de la de morir dormint es atravesada per un llamp, és com una mort gloriosa.
També penso que si ara me morigues estaria feliç perquè he tingut una vida molt bona i estic agraïda. Ara si el teu pare es mor abans que jo, això si que em fa molta por, perquè en los anys ens hem anat fent més dependents l'un de l'altre i som com un sól ésser, estic molt lligada al papa, procuro no pensar-ho perquè es algo que em fa molta angoixa.
Clara: Bueno, i suposo que ell també té molta temor de que tu et morigues.
Eva: Sí, pero saps que em va dir un dia. Em va dir: te quiero tanto que estoy dispuesto a morirme yo antes que tú.
Clara: I hi ha algo que es pugui fer per a que estiguis més tranquila en relació a tot el que hem parlat?
Eva: Sí, que es legalitze la Eutanasia i en un moment donat que jo pugue dir: hasta aquí.
Clara: o si no que t'ajudem natros, no?
Eva: No voldria que caigues esta responsabilitat en vatros.
Clara: bueno pues tranqui que farem tot lo possible per a que et morigues guay i acompanyada i quan tu vulgues i per a que no tingues ganes de morir-te també, mama.