Pere IV, 345 08020 Barcelona
Projecte produït gràcies a la convocatòria d'investigació i experimentació artística de La Escocesa 2019

una vestimenta per a esdevenir paisatge (atuendo para devenir paisaje)

paula bruna

 

Una vestimenta per a esdevenir paisatge (atuendo para devenir paisaje) és una investigació sobre l'aproximació al paisatge des d'un punt de vista no humà, mitjançant la confecció d'una vestimenta amb la qual experimentar el paisatge. Emmarcat en un projecte artístic més ampli anomenat El Plantocè, aquesta investigació es fonamenta en la necessitat d'acostar-se a subjectivitats no humanes per a comprendre els sistemes ecològics i les seves relacions complexes, i en la importància de la direcció en l'apropament amb l'altre: no des de l'aproximació cap al costat antròpic, sinó des de la disponibilitat d'anar (o fins i tot ser) més enllà de l'humà.

L'objectiu del taller és l'elaboració d'una vestimenta amb la qual les persones puguin experimentar el paisatge des de la desantropomorfització humana: una vestimenta amb el qual "esdevenir paisatge". Partint del cos com a lloc fortament desconnectat del sistema ecològic que l'alberga, la idea era dissenyar col·lectivament una vestimenta amb la qual fusionar-nos amb el paisatge i experimentar-lo, no com a observadores, sinó com a integrants del conjunt d'entitats vives i no vives que el componen.

El procés es va estructurar en 3 fases obertes a la participació:

1. Disseny de la vestimenta

En una sessió col·lectiva, les assistents van pensar en les característiques que havia de tenir la vestimenta per a aconseguir l'objectiu de mediar entre el cos i l'entorn: quina forma tindria, quins elements i materials s'usarien, quins processos fisicoquímics i biològics anaven a succeir, etc.

Per a això, es va comptar amb la participació de 3 professionals: Rosa Cerarols (doctora en Geografia, professora de la UPF) que va aportar una visió científica sobre el paisatge; Jesús Soler (enginyer de camins, especialista en bioingeniería del paisatge), especialista en restauració i renaturalització d'espais degradats mitjançant tècniques “verdes”; i Montse Merino (modista), professional del disseny i la confecció de vestuari.

El resultat no va ser un disseny únic i definit sinó el consens d'unes línies bàsiques sobre el paisatge al qual esdevenir; en aquest cas, un solar urbà entorn del pati de La Escocesa. A partir d'aquí van eixir una multitud d'aproximacions al voltant de com esdevenir paisatge. Algunes pensaven que la vestimenta havia de ser mòbil, altres l’imaginaven arrelada; unes ho entenien com un element viu amb la interacció de plantes i animals mentre que per a altres era important l'ús de materials antropogènics trobats al pati.

Es va decidir col·lectivament que per a recollir al màxim les idees que havien sorgit, la vestimenta es dissenyaria de manera fluida començant a treballar per peces que, sobre la marxa, ho anirien configurant i definint. L'elaboració per peces permetia, a més, que l'abillament sigués més flexible i adaptable a les diferents aproximacions de “esdevenir paisatge”.

Obrir-se a la participació d'humans i no humans, adaptar-se a les condicions climàtiques i als diferents ritmes i fluir en processos oberts sens dubte requereix més temps i lliurament. Des de l'equip de vestimenta, sorgit durant la primera sessió, necessitem 6 sessions per a completar la tasca de preparar diferents peces amb les quals esdevenir paisatge des de diferents punts de vista.

 

Material d'introducció al taller.

 

Diagrama de col·lectivització de les idees en quant a la forma, procés i materials per a produir l'abillament amb el qual esdevenir paisatge.

 

Zooms del diagrama anterior.

 

2. Transformació en paisatge

Una vegada acabada la calor de l'estiu, el grup de treball va procedir a plantar les diferents peces per a la seva transformació en paisatge. Aquesta fase va suposar obrir la participació als éssers vius no humans i els agents naturals de l'entorn.

 

 

Seguir l'evolució de les diferents peces va ser crucial per a prendre consciència de les interaccions que es produïen amb el mitjà, tant biològiques com fisicoquímiques. Es van dedicar 6 sessions a atendre les peces plantades, veure quins processos s'havien activat, quines formes de vida habitaven les peces proposades, com intervenia el clima, etc... A vegades només suposava observar i altres vegades calia actuar. I aquelles intervencions tornaven a generar processos.

Pel camí, es va haver de descartar algunes peces que van patir massa les inclemències climàtiques i els jocs dels éssers vius no humans que habiten el pati de La Escocesa. També es van organitzar unes sessions de dansa bioclimàtica entorn de la vestimenta i l'espai on creixien, dirigides per Jordi Mas.

 

 

Les teles de coco plantades van donar un millor resultat en quant a experimentar el “esdevenir paisatge”. Durant mesos es van acompanyar els processos orgànics iniciats amb llavors per a adaptar-se als seus ritmes. Les teles van brollar, es van transformar i van ser transformadores, tant del lloc que les acollia com de les persones que les habitem. Així, la vestimenta va permetre col·lectivitzar l'experiència d'esdevenir una altra cosa i compartir les emocions sentides.

Les teles també van revelar característiques del lloc i dels seus habitants difícilment apreciables a la simple vista humana, com el cicle de vida dels mosquits que van criar en les aigües de la manta, les hores de llum directa que entraven per la finestra, els desnivells del sòl de la nau o les esquerdes per on es filtraven les goteres.

Curiosament, durant el mateix període unes arquitectes van estar estudiant la mateixa nau en la qual es va treballar amb la vestimenta però el nostre grup d'estudi mai va arribar a coincidir amb elles. Com si succeís en dimensions paral·leles, les arquitectes reconeixien l'edifici d'una manera i els participants del procés de treball mitjançant unes altres. Cada grup percebia les esquerdes, els escantells i les protuberàncies de maneres diferents. Es va entendre aquesta coincidència amb les arquitectes com una metàfora de la hipòtesi inicial del projecte, que es preocupava per la importància del canvi en el punt de vista sobre la comprensió de l'entorn.

 

 
3. Presentació final de l'experiència

Amb l'objectiu de compartir l'experiència, es va dur a terme una presentació pública que va ser un petit reflex de l'intens procés de transformació viscut. Es va dissenyar aquesta presentació en quatre espais:

Al pati:

A manera de ritual iniciàtic, les diferents persones van provar la “vestimenta per a esdevenir paisatge” sobre els seus cossos.

 

 

A la sala d'entrada:

Es va presentar una documentació del procés (fotografies de les diferents etapes i de les maneres d'habitar la vestimenta, àudios que recollien l'experiència, escrits sobre les diferents sessions col·lectives, etc).

 

 

En l'espai interior:

Es va projectar en una pantalla gegant un vídeo on es mostra la vestimentat viva, habitada per dos de les participants del taller.

 

 

En el pis de dalt:

Una instal·lació sonora en les escales condueix al pis de dalt. Allà, unes teles plantades freguen els cossos en ser travessades. Al final del corredor es troba una piscina on el grup de treball feia créixer les mantes de coco plantades. Al costat d'ella, una projecció en la paret mostra la dansa de les larves de mosquit en l'aigua, que es reflecteix en la piscina en forma de lluna. La presentació implicava múltiples sentits: so, tacte i vista.

 

 
4. Recapitulacions

Per a atendre les necessitats i respostes del conjunt d'humans i no humans implicats, va ser condició indispensable que el procés fora fluid i obert. Malgrat la deriva pròpia del fluir, va resultar sorprenent comprovar algunes similituds entre les idees inicials i els resultats finals de la vestimenta.

D'altra banda, el contacte freqüent amb els processos orgànics iniciats va ser crucial per a familiaritzar-se amb el paisatge creat, perdre les “pors i fàstics” a la vida desconeguda i animar-se a formar part d'aquest tot. Aquest seguiment continu va crear un vincle entre el grup, i entre humans i les vestimentes vives a les que es cuidava, facilitant el procés de “esdevenir paisatge”.

També es va comprovar que el seguiment dels canvis en el paisatge creat va permetre comprendre l'entorn des d'altres punts de vista menys antropocèntrics a través de les respostes de les plantes.

 

 
Participants:

Adrianna Szojda

Alba García

Andrea Trenado Rifon

Daniel de la Barra

Djuna Lund Llopis

Guillem Palà Nosàs

Helena Calafell

Jesús Soler

Jordi Mas Balado

Lara Campos

Laura Arensburg

Marina Salvo

Miriam C. Cabeza

Montse Merino

Rosa Cerarols

 

Agraïments:

Naturalea

Tamara Zaitzeva

La Escocesa

 

 

Pere IV, 345 08020 Barcelona