matadero madrid
1ª edició - 2022/2013
septembre/novembre 2022
La Escocesa
embulls que llepen la meua pell
maya pita-romero
Embulls que llepen la meua pell explora la trobada de relacions embullades entre el cultiu de cotó i el cicle menstrual. A partir de les llegendes, els rituals i la toxicitat que les emboliquen, apareixen noves maneres de relacionar-nos amb les plantes de les quals obtenim materials. Aquest projecte especula sobre noves formes de cura pringoso que transformen les comunitats normatives. Travessades i xopades, es troben en aquests embulls unes criatures que clivellen l'espai entre l'humà i el no humà. Ajudades per les ancianes que han teixit tots aquests contes i trobades que s'han embullat en peces de cotó que van abrigallar a les seues filles, netes, companyes i amigues.
Des de les transformacions dels ecosistemes i vincles entre els organismes s'imaginen nous models no antropocèntrics de coexistir. El treball de Maia Pita-Romero pensa en nous imaginaris i formes de cura on s'amaguen criatures que replantegen les relacions contemporànies. Els elements orgànics i els biomaterials que construeixen les obres canvien, fermenten i es descomponen amb el temps.
Maya Pita-Romero és graduada en Belles arts pel Centre Universitari d'Arts TAI, ha participat en l'exposició col·lectiva Extensió Zero en el Cercle de Belles arts de Madrid. A més, ha col·laborat en la producció de diferents exposicions de Gabriel Alonso, Maloles Antignac o l'Institut d'Estudis Postnaturales.
Resultats de la residència a la Sala d'Art Jove de Madrid
XXXIII edició de Circuits d'Arts Plàstiques
gener/març 2023
Matadero Madrid
el temps, com les pedres o com parlar sobre el retorn
luna acosta
El centre de la terra és un depòsit de magnetita, un mineral que fa de la terra un imant gegant.Tots els cossos migrants, des dels més immensos fins als més minúsculs, tenen fragments de magnetita en el seu cos. La magnetita els permet crear rutes per a desplaçar-se sentint els camps magnètics terrestres i trobar els llocs més aptes per a la seua supervivència; saber a on anar i com retornar al punt de partida. Els humans, també tenim un tros de magnetita allotjat en el nostre crani, però com no està connectat al nostre sistema nerviós no és un sentit, és més aviat un depòsit atrofiat d'alguna cosa que ens emparenta a altres éssers migrants. Tenim un fòssil del centre de la terra en el crani, però no tenim brúixola. No hi ha res en el nostre cos, en relació a la terra, que ens diga explícitament a on anar, ni com tornar.
A causa de la guerra interna, des dels anys 70, anualment abandonem el país muchísimes colombianes; segons xifres oficials (és a dir que possiblement som més) som al voltant de 5 milions de colombianes en la diàspora (sent la població colombiana total d'al voltant de 50 milions de persones). Espanya és el segon destí triat per a emigrar després dels EUA, sent segons xifres del centre de memòria històrica 400.000 d'eles dobles exiliades.
El temps, com les pedres, és un projecte per a reunir relats de pedres i de humanes, una mica esperant que les partícules atòmiques dels uns i els altres ens conten històries sobre el món, on es creuen les erupcions volcàniques que permeten a la magnetita eixir a la superfície terrestre, les explosions solars que fan possible la vida, les guerres per la tinença de la terra en les quals han resistit todes nuestres ancestres i la violència que resideix en la falta de llenguatge per a compartir els nostres records.
Luna Acosta és artista visual, investigadore, docent, cuir i part de la diàspora colombiana. Va ser becarie del PEI del MACBA i de la WHW akademija (Zagreb). Forma part del postgrau en narratives de la memòria sobre el conflicte armat colombià de la Universitat de Antioquia i de la comunitat "Selvagem", espai d'encreuament de pensament ancestral i científic, avançat pel pensador indígena Ailton Krenak. El seu treball germina a partir de preguntes sobre les migracions -internes, sud-sud i sud-nord-, com a resultats de processos colonials i de la violència política. Treballa entre la performance, l'ofici tèxtil, les pràctiques col·laboratives, l'escolta, i les tecnologies digitals i ancestrals. És resident en Fabra i coats, becarie de la BKFMACBA, socie de L'Escocesa i part de l'equip de mediació del Centre d’Arts Santa Mónica.