Teresa Mulet
artista — comunicadora visual [trans]disciplinària: art, gràfica, tipografia,
paraules, objectes, llibres, vídeos, instal·lació, comunicació, so, veu, cos,
accions, performance, crítica, filosofia, poesia, literatura, educació.
Mulet ha sostingut una indagació centrada en el problema de la violència,
tòpic central dels seus últims projectes expositius. La seva estratègia ha estat la de l'encreuament
de procediments gràfics, performatius i instalatius, els quals encara a partir de
patrons de reproducció que emulen l'efecte reiterat de la violència.
Realitat que es reprodueix en moltes ciutats de tot el planeta, les persones que moren
de manera violenta, assassinades, executades, exterminades. Persones que en molts casos
són anònimes i comptabilitzades numèricament com a part de pures estadístiques.
És un treball que té com a origen el context de Veneçuela, lloc de naixement de Mulet
i des del va concebre, però que es re-significa de manera radical en el context
del Mediterrani, que és on ara viu. Fa referència a les diverses formes
de violència social que acaben expandint i generalitzant la por i l'horror de viure
en un determinat lloc, enfocant la precarietat de l'estat de dret, la impunitat
i el menyspreu de la vida humana. La seva insistència en la recerca del llenguatge (la paraula),
explorant diversos mitjans (animació, instal·lació, objectes, llibres) i materials (tèxtil,
cautxú, plexiglás, plàstic, resina, paper), però sempre interrogant els límits entre el text
i el seu context. Conscient que vivim en una cultura transmedia en la qual els signes salten
d'un mitjà a un altre amb sencera naturalitat, en Mulet la lletra pot ser un cos material o virtual,
o bé la contrapetja del sentit, abandonant la seva funció lingüística per a convertir-se en concepte.
Simplement ja no es pot fer gens útil amb el llenguatge, excepte furgar amb atenció
en els intersticis del text per a destriar entre el sentit i contra-sentit. En el seu últim projecte
Campos de Control, Mulet presenta fluctuacions entre el que aquesta contingut i els seus desbordaments,
simulant a través de les làmines de plàstic “camps” capes de contenció en flux constant,
on paris de paraules superposades apareixen com a “sediments” en suspensió,
només per a desaparèixer a mesura que les projeccions parpadeants canvien. Aquesta combinació
de paraules crea confluències d'antònims aparents, fusionant els seus contorns però sense dissoldre'ls.
Els límits que es delimiten a un mateix i a l'altre, aquí i allà, llavors i ara, es tornen aprehensibles,
convidant a la reflexió sobre les estructures i sistemes polítics, culturals i epistemològics
que naturalitzen les distincions entre les infraestructures hidràuliques literals, les fronteres nacionals,
els camps de coneixement i del llenguatge, també actuen com a estructures que controlen
i donis-controlen la circulació de la matèria i el significat.