Postnacions
Projecte de recerca i experimentació 2020
Audrey Lingstuyl
Les nacions ens veuen néixer. Transmeten i representen allò que ens engendra i ens dóna a llum. Elles ens vinculen a altres humans, ens germanen, fent que compartim un cert parentiu “natural”. Potser per haver nascut en el mateix lloc o per compartir una mateixa ètnia, llengua o religió. O tal vegada perquè compartim institucions, cultures, creences o relats en comú. Les nacions són un origen, el nostre origen. Germen i genealogia de discursos personals i col·lectius.
Però el concepte “nació” és tan versàtil com elusiu. No sols perquè el seu ús sol ser lax, de manera que sovint es confon amb altres conceptes com a país, Estat, territori, pàtria, habitants, ètnia i poble. Sinó també perquè canvia constantment, a cada moment i lloc històric. Entre altres coses perquè històricament les nacions s'han format de diverses maneres: com a resultat de l'aïllament geogràfic, de la migració, de la ruptura de grans imperis, de tractats de pau...
En l'actualitat, la noció més àmpliament estesa del nacional es fonamenta en discursos més aviat legals. Es fonamenta en discursos com el del Terra nullius —terres de ningú— un principi internacional que va justificar l'ocupació legal de territoris durant segles. També en la “teoria constitutiva”, configurada en el segle XIX, que defensa que un estat és sobirà només si altres estats ho reconeixen com a tal. Però sobretot es fonamenta en una teoria que s'imposa durant el segle XX, la qual defensa que un estat és sobirà si es declara com a tal, independentment del reconeixement d'altres estats.
Parlem de la “teoria declarativa”, recollida en la Convenció de Montevideo de 1933, que normalitza una noció més aviat rígida de nació, establint que per a ser considerada sobirana, aquesta ha de tenir: 1) població permanent, 2) territori determinat, 3) govern, i 4) capacitat d'entrar en relacions amb les altres nacions. Entorn d'aquesta norma es configuren avui les nacions, així com el que —se suposa— entenem com a “nacional”.
Però en el panorama contemporani trobem fenòmens i tendències globals que posen en dubte aquesta noció. Trobem un món superpoblat on, paradoxalment, més d'una trentena de països sofreixen d'una reducció poblacional crítica; migracions massives que vénen acompanyades de la desertificació i despoblament de territoris. Trobem nacions els territoris de les quals desapareixen a causa de canvis climàtics, així com noves territorialitats marcades per desenvolupaments tecnològics i infraestructurals. Trobem noves formes de govern i desgovern; manifestacions de maneres de vida alternatius, efímers, nòmades i adaptables. I trobem murs que s'erigeixen i fronteres que es disseminen de manera reticular, alhora que es configuren noves lògiques relacionals marcades per la connectivitat tecnològica, econòmica, infraestructural i humana. En aquest panorama, la definició del nacional no sols mereix sinó que necessita ser revisada.
Per això el projecte Postnacions reconeix que el nacional és una configuració en la qual s'articulen discursos individuals i col·lectius. I per tant proposa que aquesta pot ser posada en qüestió, utilitzant la noció de “postnación” com a dispositiu discursiu de reflexió, imaginació i transformació.
Per a això en el projecte recorrem tres moments, similars als que recorre Manthia Diawara en Édouard Glissant: One World in Relation (2009): “la partida (... el començament del descobriment i la conquesta i la construcció de la nació); el mitjà (... el passatge del mitjà, l'abisme o opacitat); i el retorn (... persones lliures s'esforcen per recuperar el poema, per acceptar positivament la diferència com allò que ens unia, no en la conquesta, sinó en la solidaritat)”. En la “partida” revisem l'origen del que avui entenem com a nació. En el “mitjà” explorem una sèrie de tendències globals entorn de quatre eixos: població, territori, govern i relacions, especulant sobre les seves implicacions per al nacional. I en el “retorn”, albirem alguns trets d'això que anomenarem “postnaciones”: un dispositiu discursiu que ens permet imaginar futurs del nacional i per tant reimaginar allò que ens germana.
Pàgina web de l'autora: audreylingstuyl.com