Mediar Fractures.
Un plantejament inicial cap al frec

Tocar alguna cosa o algú és on emergeix el contingut: tocar el terra, tocar la ciutat, tocar a una altra persona. El potencial d'una obra d'art rau no només en l'objecte o en el concepte; més aviat, se situa en la naturalesa del contacte entre l'objecte, les persones i el món.

Olafur Eliasson

"Contacte" i "contagi" són dues accepcions que vénen de la mateixa arrel llatina, cum ("al costat", "tot", "conjuntament") i tangere ("tocar", "palpar", "agafar", "provar", "estar al costat de"). Sembla com si els valors positius i negatius de les dues paraules romanguessin units per un mateix fil en una gradació que varia entre dos extrems oposats, perquè quan es produeix el contagi, l'efecte que genera de forma immediata és justament el contrari: evitar el contacte.

Com a cossos socials que som, el nostre creixement i supervivència depenen de la comunicació i cooperació amb altres cossos, en una mena d'interdependència afectiva que resulta vital. Desvirtuar aquest vincle entre els cossos no pot donar lloc sinó a una pèrdua de contacte social, que pot arribar a desembocar en problemes de salut, afectius i psicològics.

La situació actual de la covid-19 en la qual (des)vivim ha portat a evidenciar la vulnerabilitat de les interaccions humanes quan precisament es neguen els cossos. Des de l'aparició del virus i la declaració de l'estat d'alarma, establir contacte físic amb un altre cos s'ha convertit en un "perill" i fins i tot en una gran "amenaça" social. Tocar, acariciar, fregar, besar, abraçar, així com totes aquelles accions que impliquin un "estar al costat" d’altres cossos, romanen en quarantena. I amb això, queden també recloses les nostres relacions, el nostre benestar social, emocional i psicològic, el nostre sistema immunològic, els nostres desitjos i fins i tot les nostres precàries economies.

Es fa necessari, per tant, reivindicar la importància de la trobada física entre els cossos, exposant tant les seves fissures com els seus límits i vulnerabilitats. Som, abans de res, cossos analògics i polítics, llocs de producció de coneixement i memòria, de simbiosi i intercanvi, de relacions socials i ecològiques. En aquesta funció, els cossos generen formes d'expansió literal i sensorial que fan que els sistemes i situacions que es creen fora dels cossos també es manifestin de forma interioritzada. És per això que és indispensable preservar i cuidar aquestes funcions biològiques que assegurin la seva protecció, així com també la seva estabilitat immunològic-afectiva.

Davant d'aquesta situació crítica dels cossos com a conseqüència de la crisi sanitària, creiem que la resposta des de la cultura no hauria de ser, com a única via, la d'una virtualització generalitzada. Es torna necessari desbordar les pantalles que habitem digitalment per explorar altres formes d'acompanyar que vagin més enllà de la connexió virtual, on desapareixen infinituds de percepcions com l'olor, el tacte, el gust i on els ulls es sotmeten a una visió enfocada i a curta distància. Amb la virtualització, desapareix també la trobada amb el desconegut i allò no previst.

Per això, pensem que cal preservar i reconstruir aquesta dimensió analògica dels cossos, visibilitzant la fragilitat i vulnerabilitat de les relacions humanes, erigint condicions de possibilitat d’allò sensible en l'espai social, i proposant estratègies de reconnexió entre els cossos que produeixin continguts potencials com a fruit d'altres formes d'interacció possibles.

La cultura necessita que els cossos tornin a estar presents. I també els cossos necessitem de la cultura per reconnectar-nos i per pensar noves maneres de convivència i assajar-les. Perquè l'art permet traspassar la frontera d’allò impensable i experimentar-ho com a real, obrint així el ventall dels possibles. Això li confereix un gran potencial de canvi de les subjectivitats individuals i col·lectives cap a noves formes de coexistència més resilients. Per tant, una societat millor preparada per afrontar els canvis necessita de la cultura i de la interconnexió dels cossos (entre els cossos i aquests amb el sistema ecològic que els alberga).

En aquest sentit, la necessitat que ha d'afrontar l'art és justament la de mediar entre els cossos. Aquesta mediació ha de consistir tant en visibilitzar les problemàtiques que plantegen aquestes fissures com en proposar formes positives de construir la relació amb altres cossos. L'art ha de ser capaç de mediar justament en aquesta gran fractura arrelada entre l'actual negació dels cossos (contagi) i la urgent necessitat d’ "estar al costat” d’ells (contacte).

Teixir, construir relacions, crear proximitat, tenir cura, són realment els elements mediadors per reconstruir les nostres interaccions socials. En aquest sentit, si bé existeixen certs elements mediadors que produeixen la nostra seguretat, com l'ús de mascaretes, guants i altres compendis profilàctics, aquests també estableixen barreres d'interacció entre els cossos i no donen lloc a altres formes possibles d'habitabilitat, en especial de la manera en què apareixen habitualment formulats en els protocols.

Generar formes positives de trobada entre cossos comença per possibilitar la seva expansió, el seu creixement cap a noves vies d'inter-habitabilitat. Necessitem expandir els cossos més que mai, germinar sobre cossos erms plastificats per donar a llum a formes de vida que facin possibles la nostra seguretat i subsistència.

En aquest paper, l'art constitueix el nostre òrgan extensible, un cos sensible que inspira, espira, conspira (con-spirare: respirar junts), que escolta, que s'adapta, que sobreviu. Sens dubte, la seva capacitat transversal i, alhora, inclusiva, permet erosionar els murs erigits per la por i l'aïllament, afirmant el cos i els sentits, possibilitant espais per a la comprensió i l'empatia mútua, creant noves formes d'habitar el món, allà on els cossos, estant també segurs, es trobin més lliures.