Julia Spínola
El treball de Julia Spínola es desenvolupa sobretot en l'àmbit de l'escultura i del dibuix. Una constant del seu treball és la relació entre material i gest, prenent el gest com una imatge no fixada i prèvia al procés de treball que ha de veure amb el desig de moure la matèria de l'una o l'altra forma.
Un altre element recurrent en el seu treball és la cerca d'una trama o la invenció d'un sistema pel qual pugui encadenar una sèrie d'accions i així travessar la peça a través d'aquesta gimnàstica. Aquesta necessitat de travessar la peça no s'ha d'entendre en sentit literal, sinó figurat; ha de veure amb estar alerta, atenta, preparada, no pensar (però sí), oblidar-se del mitjà i deixar que la peça es transformi durant el procés, de manera que aquesta transformació quedi fixada a la peça final.
Actualment la seva recerca se centra en materials que permetin pensar el gest per acumulació i a fer peces que siguin el passatge d'un estat més in-articulat de la matèria, d'alguna cosa a punt de desfer-se, cap a una cosa nítida i concret, fins i tot objectual.
Llicenciada en Belles arts per la Universitat Complutense de Madrid, va estudiar també en la Faculdad de Belas Arts de Lisboa i recentment ha pogut gaudir d'un any de residència a Berlín amb el programa de beques DAAD. Ha exposat el seu treball en diverses mostres individuals i col·lectives com per exemple Lubricán, CA2M (Madrid, 2018); Cent rostres iguals, etHALL (Barcelona, 2017); Roca, amb David Bestué, Halfhouse (Barcelona, 2016); Âo túnel-cap pelo braço, Kunsthalle São Paulo (São Paulo, 2015); Parlo, sabent que no es tracta d'això, Caixaforum (Barcelona, 2015/2016); Stiff hip gait, amb Alex Reynolds, Komplot (Brussel·les, 2015); Un esquerrà i un destre, i un esquerrà i un destre, galeria Heinrich Ehrhardt (Madrid, 2014); The drum in the mouth, galeria Tatjana Pieters (Gant, 2013);… The Mews (Londres, 2013).
Un altre element recurrent en el seu treball és la cerca d'una trama o la invenció d'un sistema pel qual pugui encadenar una sèrie d'accions i així travessar la peça a través d'aquesta gimnàstica. Aquesta necessitat de travessar la peça no s'ha d'entendre en sentit literal, sinó figurat; ha de veure amb estar alerta, atenta, preparada, no pensar (però sí), oblidar-se del mitjà i deixar que la peça es transformi durant el procés, de manera que aquesta transformació quedi fixada a la peça final.
Actualment la seva recerca se centra en materials que permetin pensar el gest per acumulació i a fer peces que siguin el passatge d'un estat més in-articulat de la matèria, d'alguna cosa a punt de desfer-se, cap a una cosa nítida i concret, fins i tot objectual.
Llicenciada en Belles arts per la Universitat Complutense de Madrid, va estudiar també en la Faculdad de Belas Arts de Lisboa i recentment ha pogut gaudir d'un any de residència a Berlín amb el programa de beques DAAD. Ha exposat el seu treball en diverses mostres individuals i col·lectives com per exemple Lubricán, CA2M (Madrid, 2018); Cent rostres iguals, etHALL (Barcelona, 2017); Roca, amb David Bestué, Halfhouse (Barcelona, 2016); Âo túnel-cap pelo braço, Kunsthalle São Paulo (São Paulo, 2015); Parlo, sabent que no es tracta d'això, Caixaforum (Barcelona, 2015/2016); Stiff hip gait, amb Alex Reynolds, Komplot (Brussel·les, 2015); Un esquerrà i un destre, i un esquerrà i un destre, galeria Heinrich Ehrhardt (Madrid, 2014); The drum in the mouth, galeria Tatjana Pieters (Gant, 2013);… The Mews (Londres, 2013).